És obvi que el pàdel és un esport d’equip d’únicament dos components/jugadors/es. Això, juntament amb la importància que té cada punt i la constant presència del resultat fa del pàdel un esport especialment sensible al fet que es donin situacions de conflicte (de diferents tipus) entre els membres de la parella i que això perjudiqui seriosament el rendiment tant de cada component, com de l’equip en si.
En el pàdel, el o la jugador/a no només ha d’estar pendent de fer bé el seu treball individual, sinó que, a causa de la seva constant interacció amb el seu company/a, també és adequat buscar la manera d’afavorir el joc de els altres membres de l’equip, del/la company/a (en endavant, indistintament en masculí o femení).
Què pot fer cada un dels membres de l’equip per ser bon company i afavorir que l’equip de dos tregui el seu màxim rendiment? Diverses coses:
Tenir clara la funció de cada un dels dos membres de la parella, i un criteri clar de com som i què fem com a parella: és a dir, definir els “rols” i estar cadascun convençut de què és el millor per a poder fer el millor joc possible en aquestes circumstàncies. Per a això, cal prendre una decisió (sigui més o menys clara) respecte a com vaig a jugar i com anem a jugar com a parella.
Entendre l’altre (que no vol dir necessàriament compartir la seva opinió) i adaptar el nostre comportament al del company; però això sí, sense perdre la nostra identitat. És a dir, conèixer com funciona el nostre company, i entendre’l és un gran primer pas per fer coses importants en comú.
Conèixer quins són els moments “perillosos” i afavorir estratègies per funcionar adequadament en aquests moments: per exemple, quan un dels dos es “va del cap”, preparar què fer tant un com l’altre per al bon funcionament de l’equip. El autoconèixer, no només a un mateix si no també al company / a és un molt bon
punt de partida per trobar solucions a possibles dificultats; i conèixer i preparar els “moments crítics o perillosos” és una bona estratègia per ser més eficaç en moments crítics i, en definitiva, al llarg del partit. A més, sabem que els partits de vegades donen “girs realment inesperats” en funció del que passa en un punt concret o en guanyar o no un joc.
Ser capaç de centrar-se en el rendiment propi i estar pendent del company només en allò que és realment rellevant per a l’equip: cada un té la seva responsabilitat i és cert que és adequat “ajudar al company quan és necessari; però si estem “massa” pendents que no toca, perjudiquem seriosament el rendiment propi i de la parella. Per exemple, centrar-se exclusivament de la decisió del company (pensem en crítica destructiva), o en si hauria d’haver fet això o allò altre … en lloc de què és el que estem fent o en estratègies preparades per funcionar bé, perjudica en rendiment.
Tenir una comunicació adequada amb tots els membres de l’equip en general: si, l’equip, no només de la parella. En aquest cas l’entrenador o fins i tot altres col·laboradors. Pactar els missatges, buscar la manera d’entendre (si és possible per a situacions crítiques amb el menor nombre de paraules possibles), tant en relació amb l’estratègia de joc com amb altres aspectes. Invertir temps en definir això i treballar-adequadament evita conflictes i afavoreix el bon funcionament.
Valorar els encerts i virtuts del company i els propis: el reforç adequat (no “perque si”) és una estratègia que certament “dóna ales”. Per contra, en molt més freqüent ser conscient dels errors propis (cosa que generalment produeix malestar i tensió) i del company que no dels encerts. Pensar més en els encerts i en l’èxit ajuda a tenir una perspectiva que afavoreix l’èxit ia la superació de moments complicats. No es tracta d’estar constantment animant ni dient paraules com “bé” per que sí, sinó realment tenir un criteri adequat per oferir, tant a un mateix com a company, una sensació afavoridora del rendiment.
I, si, a sobre tots dos gaudeixen jugant a pàdel junts… Òbviament, cada parella, cada persona és diferent, i és adequat tenir en compte la individualitat i característiques particulars de cada persona i cada parella.
En definitiva, ser un bon company significa donar el màxim pensant en un mateix i en afavorir el funcionament de la parella sense perdre la pròpia identitat com a jugador /a; en base a un criteri col·lectiu i pensant que “el millor per a la parella també és el millor per a mi: vaig a fer el possible perquè la parella aconsegueixi el seu màxim
rendiment”.
El “ser un bon company” no vol dir “servir a l’altre”, sinó buscar la manera perquè, tant un mateix com la parella siguin més eficients. Pensar en el col·lectiu, ajudar a l’altre a que funcioni bé, fent també el mateix per tenir un bon rendiment, és la clau del bon funcionament de l’equip.
Font: psicologiadelpadel.com
Escrit per: David Peris Delcampo